I com torno?

A l’1 de gener del 2012 va haver-hi, entre d’altres, una apujada del 5% en el preu del TMB. Actualment una T-10 costa 9,25€ i un bitllet senzill 2€. Anar i tornar del Clot a Les Corts són 4 eurus. És la ciutat amb la tarifa més alta de transports públics d’arreu l’estat.

Ahir va jugar-se la tornada de l’eliminatòria del Barça contra el Reial Mandril, a les 22 hores. Contant que el resultat no exigís pròrroga la durada d’un partit, minut amunt minut avall, són 2 hores.

La capacitat màxima d’aforament del Camp Nou és de 98.000 persones i ahir, pel tipus de partit, no hi havia entrades ni en reventa.

 Si la població ha de fer l’esforç d’entendre les apujades en pro del bé comú i no com estrenyades abusives, on és la comprensió de l’Ajuntament de Barcelona al deixar sense movilitat a un fluxe de gaire bé CENT MIL persones?

I no, no em serveix aquella carraca de nit bus que a banda de lenta, feixuga i abarrotada, em deixa a plaça Catalunya i espavila anguila.

- Mas, i com torno?

-Amb il.lusió!

Quants anys fa que som amics?

Ahir vam celebrar els primers 30 de la meva generació, la del 82′. Aquest any som força qui fem 30 i encara no sé com pendre-m’ho.

Ahir va fer-los l’Edu, el mateix que passava a recollir-me per anar al cole, gaire bé obligat per la tranquil.litat de ma mare i, bé s’ha de dir, que d’això ja fa més de vint anys.

Vam ser novius a 3er d’EGB i recordo preguntar-li si voldria tenir fills. Va contestar-me que no ho sabia i jo, molt seria, vaig avisar-lo de que nosaltres érem el responsables de la continuació de la nostra espècie. I vam quedar-nos a quadres, tots dos. I vam crèixer junts.

Ahir n’érem uns quants del 82′ i va espantar-me escoltar les preocupacions propies d’un adult explicades pels nens que jo recordo corrent pel pati. L’atur, les hipotèques, els casaments i les enfermetats d’alguns pares dels meus companys del cole… van envellir-me.

 Però, malgrat no saber ni on vaig ni què vull i segons com, encara menys que aquella nena de 3er, escoltar la meva generació fa adornar-me, altra vegada, que no sóc l’única perduda enmig d’aquesta nostra societat hostil.

Sempre ens quedarà el rock'n'roll

3er any de blog

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2011 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 2.700 times in 2011. If it were a cable car, it would take about 45 trips to carry that many people.

Click here to see the complete report.

Quant valen els records?

Ahir vam tenir paradeta al Lost & Found: el mercadillo més molongui de la ciutat… i a l’Estació de França, tot un eventazo! A la llunyania ja s’hi veia la riuada de gent, majoritariament modernos i modernas, i alguns (menys) amb un estilazo únic i intransferible.

La Vaka Paka, l’home de la txapela i jo teníem una paradeta doble amb el nostre súper-kilosale o Roba a pes a 10 €/kg. Amb una bàscula d’una cuina dels 70′ la clientela “se volvía loca de remate” pesant i sopesant tota aquella fulanyada que supurava d’entre les maletes vermelles made in altrezzo del Cuentame. Era divertit veure el públic divertir-se, sel.leccionant robeta, ficant-se-la sota el braç i axinant els ulls poder endur-se els asqués que de tant en tant sobresortíen. Una aventura para el comprador más entregado.

I també teníem 3 burres, plenes de roba, i aquestes sí amb preu per peça. Al principi va fer-se’m molt extrany posar preu a la meva roba, i que les noies miressin i regiressin, una espècie de pèrdua o exhibició de la meva intimitat. Després ja m’hi vaig anar acostumant, inclús em feia gràcia escoltar els comentaris i veure com persones completament diferents a mi, o entre sí, s’emprobaven la roba. 

Cada vegada que venia alguna peça sentia com s’enduien part del meu passat. Vaig trobar curiós com s’humanitzen els objectes i els associem a un munt de sensacions i records, molts records. Era inclús trist ( el que més, l’abric que vaig compar-me a Londres ara fa 7 anys) però per això, en ocasions puntuals, els explicava on m’ho havia comprat, a quina edat i quina sensació transmitia… un resum que encara feia sentir més orgullosa a la nova propietaria.

Visca el reciclatge!

VISCA!

(y el dinerito!)

Què compro per Nadal?

El diumenge 18 de desembre se celebra el “Lost & Found”, el mercat més molón de la ciutat! Llibres, joguines, roba, idees, música, còmics… interactiu a full! Aquesta edició s’ubica a l’Estació de França, un enclau perfectament romàntic per desempallegar-se i enamorar-se dels béns materials. I quan la crisi apreta les idees brollen, aquesta n’és una més.

Aquest cop he llogat una parcel.la amb la Vaka Paka, i ens hi tindran cridant “lo estamos dando lo estamos regalando” y “me lo quitan de las manos” (para amenizar la jornada e incentibar a la par).

Hi ha qui la 2ª mà li fa repelusa; l’englobo amb qui mai ha acampat, veu gin&tonic només si du cogombre i no sap què és anar curt de pasta. Segurament m’erro, generalitzar suposa aquests riscos, però els assumeixo en aquesta intimitat.

Sóc de les que penso que la 2ª mà té experiència, té ànima. M’agrada comprar diferent. No estic d’acord amb els preus abusius; no tot és vintage. La 2ª mà ha de ser barata, divertida i ha de refusar els snobs. S’ha de fomentar la “ganga”: l’“hòstiamiraquèxulu” i l’“aixòestàtiratdepreu”… per què sí, per què mola, i tampoc no es tracta de muntar-nos en el dòlar i fer-nos un petit especulador en potència.

Des d’aquí, amics i amigues, us convido a fer-li ( i fer-nos) una visita al “Lost&Found”, segur que hi trobeu articles “hips” (o molonguis, que ve a ser el mateix) i a més, passeu un diumenge d’allò més Portobello.

Diumenge 18 de desembre a l’Estació de França ( la de la ciutadella, pels monguis que les confonen) de 11 a 18:30.

( Per cert, també vull fer-vos una crida pels articles tristos per l’oblit amb els que no sabeu què fer-ne… visca l’obsolescencia desprogramada!)

Serà el reaggeton bo per la salut?

Quan n’E.Punset digué “el no-moviment (tan físic com mental) d’un individuu produeix la no-regeneració neuronal” vam posar-li gotes de ciència a allò de que el Moviment és l’estímul que ens empeny a seguir endavant. És la inèrcia qui fa fer-nos agafar velocitat i la velocitat qui fa fer-nos agafar inèrcia, i tot plegat ve donat per l’instint de supervivència, per por a perdre les neurones.

“Surt i distreu-te, ment sana in corpori sano, aixeca’t del sofà i ves a passejar” són algunes de les expresions més sentides per aixecar l’ànim i totes, directa o indirectament, van relacionades amb el Moviment. Amb el sacceig neuronal.

De vegades, treballant en aquest sector vocacionalment estressant, amb mil projectes personals alhora, aquí i allà i amb aquell i aquella, em pregunto què és el que m’empeny a fer-ho. I l’altre dia en Punset va donar-me la clau, la clau és no fer-me vegetal.

-Què fa la Carlota? No fot ni brot.

 

 

Què t’hem fet, Servei d’Estació, per tractar-nos així?

Sempre he pensat que el Servei d’Estació és la Campana del bricolatge perque mai saps ni si resoldràs el tràmit ni quantes hores trigaràs en sortir. A més, els venedors són d’allò més semblant al funcionari rabiós. Després d’haver esperat més de 15 minuts perque t’atengui algú d’aquell departament on t’ha dirigit prèviament la persona d’informació, el pseudo-funcionari canta el teu número amb un to desganat que fa dubtar-ne les ganes d’ajudar-te. “Això aquí no ho tenim,, has d’anar a la 5ª planta. El següent?”. ¿Com que no ho teniu, qui menteix aquí, la de informació o tu (penses) perque jo he dit exactament el mateix?

Però arribes a la cinquena planta, tornes a agafar número, 15 minuts més i un altre “alegría de la huerta” canta en teu número. I li ho preguntes i et senyala aquell passadís d’allà al fons mentre diu “següent” desempallegant-se de tu. I hi arribes, no veus el que necessites i divises aquell reposador en estat zen que encongeix el cap quan t’hi dirigeixes. Escolta, perdona… I sí, deixa allò que sigui que és per acompañar-te tres passadissos més enllà i, de camí, l’intercepta aquell senyor que amb veu ràpida formula una pregunta, i insatisfet amb la resposta en formula una atra i tu, que ets allà presenciant el flirteig amb l’únic depenent amable de l’edifici que ara és teu i només teu, li claves els ulls fixament transmetent-li que una pregunta més i li saltes a la iogular fins que es dessagni i mori per després llepar-ne la sang i marxar volant. Afortunadament (per ell) ha captat la indirecta de la vena del meu front i recula fins desaparèixer. Per fi, tu i jo sols, beibi. Després de cinc milles el noi, amb les manetes dins d’alguna de mil butxaques de l’hermilla “somos currelas” senyala allò que, bé, sí, però… només hi ha dos models, són els que hi ha a tot arreu i, a sobre, són més cars.

En aquell moment t’immolaries per dinamitar la que s’autodenomina “la millor botiga del món” però si no ho fas és perque tens gana i t’esperen a taula.

Obsevacions:

El Servei d’Estació està ple de xorrades i pijades enfocades al consumisme irresponsable.

El departament d’Embalatges és el més agri de tot l’edifici.

Tots els depenents són homes excepte el departament de “Papeleria”.

Només hi ha caixeres, tot són dones.

Sento certa superioritat masclista, d’aquella de “buf, m’ha tocat atendre a una dona”.

És caríssim, qualitat mediocre, acabats xusquerus i treballs matussers.

Conclusió:

Si ja venia poc ara vindré menys o ” a vacilar al parque” ( que ve a ser el mateix)

EL SEGÜENT!!?

 

Algú sap arribar?

En acabar vam arraplegar-nos a l’entrada de l’Aribau amb ganes de fiestaca de la buena, liar-la parda, temazo y subidón! “They call it Acid”, un repàs per l’Anglaterra del 88-89: “el segundo verano del amor”, el naixement del acid-house i l’origen de les raves. Madre mía del amor hermoso fiesta loca queda curt. Amb noms com Energy, Sunshine i World Dance, una Anglaterra sotmesa al feixisme tatcherista, una joventut aturada i una música desconeguda, l’escena musical rep un gir de 180 graus i la deshinibició esclata. Hedonisme, llibertat i èxtasi popularitzat: l’Smiley és amic de tothom.

L’Àcid house neix a Chicago i Detroit i es dóna a conèixer internacionalment en un seminari de Noves tendències musicals. Aquells mateixos viatjarien cap a Eivissa, intercanviaríen, experimentaríen i tornen a Londres per donar-ho tot. No és ben rebut i la poca accepctació en dificulta la programació als clubs. Els messies punxen per 4 gats en locals fora de circuit i, com un mentos dins coca-cola subidón d’espuma i fenòmen de masses. De 800 a 900 festes il.legals en un mes, de 300 a 10.000 persones per festa. Del garatge al local, dels locals a les naus industrials, d’aquí als hangars i dels hangars directament a la CampinyaBritànica. La rave s’ha servit. Ja no cal vestir americana per entrar. Deixa’t anar i, si et ve de gust, vesteix un mono d’esquí i que els teus amics et vegin ballar per primera vegada. Passa de ser un hooligan del Tottenham i abraçat amb la gernació que està sense curru com tu.

La l’estat s’espanta. Els joves benavinguts són perillosos. Dissuadim-los.

Les raves passen a ser més clandestines que mai, s’ha de trucar de 23 a 00 perque et donguin l’adreça, i col.lapsarem la carretera M25. S’ha d’arribar abans que els bobbys, hem de ser tants que s’acollonin de redar-la.

I així va ser, durant un temps. Però el sensacionalisme medra dels cases de tot bailongu, la dama de ferro s’hi posa forta, multipliquen les forces de l’estat i es prohibeix tota festa fora de circuit. Ells no en treuen benefici.

Resultat: Gener del 1990, Manifestació a Trafalgar Square sota el lema de: LOVE&PEACE&RAVE.

L’última revolució.

http://www.in-edit.beefeater.es/webapp/pelicula?peli_id=375

Tu molta vergonya no tens, no?

Quan he entrat a classe de ioga tothom ja era assegut, amb les cames plegades i en silenci sepulcral. Llavors he sentit vergonya. També me’n dóna cantar, fet agreujat per no saber cap lletra i haver d’improvitzar. Doblement difícil: entonar, improvitzar i “arrancarse a palmas”. Vergonya assegurada.
També em fa vergonya:
Que se’m marquin les lorzas i els tres pelets que em neixen a la barbeta dels quals, sincerament, no n’entenc la utilitat.
Parlar anglès per telèfon.
El Dec, La noria, El deluxe i similars (i el 90% de la programació en general).
Els/les fashion victims (tots, en general).
La secció del Pepitu del Monegal i el Monegal, segons com, també.
La interpretació del senyor gran de la sèrie de los matrimonios que s’insulten.
En David Brent i l’Steve (The Office)
Explicar acudits i, segons com, haver-los d’escoltar i, en tal cas, haver de fingir depenent qui te l’expliqui.
Que a la feina se’t plantin al darrere mentre llegeixes www.elpais.es
No haver vist “La Guerra de les Galaxies”
Saber-me els diàlegs de “Top Secret”.
Les sèries de ficció espanyoles (totes).
El masclisme i els seus seguidors/es.
L’Albert Om.
No haver retornat l’escala al iaio del 4art i accelerar el pas en divisar-lo per no coïncidir-hi a l’ascensor (i si em veu: més)
L’homofobia.
Jo mateixa en molts records.
Escoltar els arguments dels protaurins.
Els disseny dels meus peus.
Dir que faig règim quan faig règim.
El prototip de l’espanyol mitg.
La roba d’entretemps.
El Laporta.
Vestir la meva estupenda roba d’estar per casa i que algun/a copany/a de pis arribi acampanyat/ada.
Posar-me ultra-vermella quan faig exercici.
Sex and the city, les seves històries i les seves protagonistes.
La veueta mosquita muerta com argument de bondat.
L’ús abusiu del plàstic i els cel.lofans però haver de pagar-ne la bossa a 0.2 cèntims.
El “jo sóc així” i el “jo no he sigut”
El públic multicines.
La cara de ” ai no sí? “ d’una iaia que intenta colar-se.
Els arguments irrefutables d’alguns taxistes.
El merchandasing del New Age (espelmes amb instruccions, pedres d’horòscop i sobre tot les creus de caravaca).
El reaggeton.
Saber-me el present d’indicatiu i el passat imprefecte, només.
Les persones que se saben les respostes del Trivial de memòria i ho neguen.

prou
PROU! he dit que PROU!

Però què em poso per Déu?

Quan una paraula no té sinònim, m’escama. Entretemps no té sinònim, i efectivament: la roba d’entretemps és un perill.

Alguns diuen que improvitzar és un art (afirmació controvertida) i cadascú té la seva propia sensibilitat artística. La roba d’entretemps n’és un exemple.

Els dies on comença a despertar-se el fred els ganivets de les redaccions de metereologia s’esmolen. Aquella gràfica es torna blava, les fletxetes apunten cap avall, els sols no estan sols i alguna que altra frase feta ho corrobora tot plegat.

S’ha fet sonar l’alarma i una ja no dorm tranquil.la.

L’endemà, al llevar-te, visites aquell termòmetre oblidat de dubtosa funcionalitat per encabat contrastar-lo amb el de la BTV. Efectivament, marca 17 i fa més fred… però quant més? No ho saps, no en tens ni idea, i en un intent empíric surts al balcó en pilotes, et dones mitja volta i oscules els ulls d’esquerra a dreta i sí, mal rollo, el dilema s’ha servit i l’armari esclata a riure.

Disset, diecisiete… què vol dir això? Doncs vol dir veure dos desconeguts esperant el verd d’un semàfor i que un d’ells vesteixi plumífer (plumón) just al costat d’un que calça xancles del dit. Això és seventeen, no anem bé, no, no. On estan les mares en aquest moment?

Amalgama d’estiu i hivern barrejat amb botes altes fins genolls i “palabras de honor”, mànigues ¾ a cascoporro, pirates maleïts, faldilles fosques amb mitges fines, jaqueta de polipiel sobre tirants, esclops amb mitjons, lli amb llana, rebequita sobre samarreta, botons prets fruit d’un estiu d’excés, jerseis lligats a la cintura, peça d’un “avance de temporada” que no t’acaba de, bufandes de llana sobre “cuerpo gentiles”, shorts texans amb mitges transparents, exarpes, xals, mocadors al coll, carregar una jaqueta sota del braç per si un cas, capes cebollines, caos i descontrol.

L’ armari s’ha pixat a sobre.

  Jopeta, discrepo!