Eren omnívors?

Mentre Riquilandia al.lucina amb l’arbre genealògic dels hominoidea i en concloure deduccions de l’estil “els ximpancés s’assemblen més a nosaltres que als goril.les” o ” d’homos n’hi ha hagut mogollón (i te’ls canta tots): Homo habilis, Homo ergaster, Homo erectus, Homo gautengensis, Homo rudolfensis, Homo ergaster, Homo georgicus, Homo cepranensis, Homo floresiensis, Homo heidelbergensis, Homo neanderthalensis, Homo rhodesiensis, Homo helmei i Homo sapiens“;…  jo rebusco (online) mobles ganga per restaurar.

I cada foll amb son tema.

Però si hi ha temes que ens uneixi aquest són: el menjar, el risc, i les coses “gratis” o dit tot alhora: Alimentaria!

(Sí, ho reconec, és de gordo posar-li l’exclamació)

Bendita sea Madamme Eloise (nom fals per protegir-ne la identitat) qui va explicar-li a Sir Gregory (també fals) i ell a nosaltres com craquejar els codis d’acreditació online, imprimir-ne el codi de barres i veure’l escanejar per un dels milers de treballadors de la Fira per, acte seguit, materialitzar-lo en cartelito colgante al cuello cual “yo vengo aquí a currar que soy empresaria y voy de boli“.

 

Superat el risc i amb entrades gratuïtes penjant del coll, el menjar feu la Santíssima Trinitat. Un breu resum del que una homo sapiens pot ingerir:

 

Truita de patates sense ou, anxoves del cantàbric, Asturió, Paté de porc senglar, Crema de bolets, Crema de carbassó, Pa de fetge, Formatge de mango amb jenjibre, pedres de parmesà , burrata, gorgonzola, gouda, idiazábal, Torta del Casar, torradetes amb cammembert i olivada, brie amb salmó norueg, milers de dipas mexicanes, Croquetes de bacallà, de morcilla, de sobrasada, d’stilton anglès amb panses, de trufes, gelat de cítrics amb verduretes, boletes crunchi de roquefort, salxitxes de tomàquet i mozzarel.la, embotits selectes, milers de vins i cervesa, xili, espetec hungarès, crispys de sardines, delicatessens varies, mini(chocolate)muffins, mojitos de maduixa, ron amb banana i ametlla, olives de colors, hamburgueses vegetals, galetes de soja, cervesa de poma, quiches varies…

… i un llarg sense fi que, literalment, m’ennuvola el record.

 

Serà l’olor?

Avui he anat a la Llotja a recollir mon títol, i m’he passejat per les aules. Malgrat repintada d’ocre encara hi resten pintades, alguns records. Inclús algunes van signades per companys que recordo. Han tret el mural del segon pis, un imponent 5×5 fosc. Ara la paret és groga i està nua. I l’edifici pràcticament buit.

Recordo un edifici energètic i amb esquerdes vives pels dos segles d’ensenyament. Ple d’aprenents i talent. Persones amb ganes de canviar l’univers, sense por,  atrevits per ser fang d’un torn experimental.

He recordat el ninot vestit de senyor de les finestres del tercer pis o l’humà de guix. Els cendrers plens de fum. I els pantalons bruts. I la barreja intergeneracional dels tallers. I els pinzells. Les maquetes. Els batiks. Les resines. Els prototips. I l’olor. El linoli, les gúbies i les planxes. Els cavallets. I les ungles de carbó.

M’he plantat a llegir els anuncis dels suros. Làmines de cartró pluma de 50×70. Forn per esmalts al foc. Tors de maniquí. Dremel amb 24 capçals. Taula de dibuix amb 4 posicions. Regalo gato.

I m’he vist passar.

Pot fer-se de tot en una sola vida?

Donat que actualment només treballo cinc hores al dia i qui no té feina el gat pentina, la resta me les passo barrinant. M’he capficat en una aliniació d’astres.

 Aquest any deixarem la Gran Via, amb il.lusió compungida doncs, quan la deixi, explicaré què ha significat per mi el lloc on visc. El pis quedarà buit i amb la riquifusió buscarem nova llar a la Gràcia mon amour aprofitant-nos de la devaluació especuladora. Providència, martí, perill, vidalet o cajal….

Bé sabeu que l’Isabel Coixet sosté guardons amb creacions de lamarmitatreufum (esforceu-vos per favor) i aquest fet puntual, juntament amb els habituals, adonar-me fan que potser fora bo vendre’ls jo mateixa, sense intermediaris, eliminació que permet vendre més econòmic per jo guanyar-ne més.

Gràcia mon amour és plena de baixos encantadors, d’aquells amb cortinetes de ganxet als porticons verds i aquí és on la constel.lació brilla(-ria):

La riquifusió es muda a una baixos de Gràcia. Viuen a la rebotiga i al vestíbul, amb licència de local amb activitat comercial, s’hi instal.len un petit talleret. El vestíbul és multifuncional: s’utilitza com estudi, com talleret de lamarmita i com botigueta mentre siguem per casa.

Clavaríem un sonall de campanetes per si s’obre la porta mentre som fent l’esmorzar. Posaríem un cartellet “obert o tancat” i un timbre dels que sona afònic. Hi tindria clavells vermells, parets blanques i mobles restaurats amb decapant. Se sentiria l’olor a café dels fogons. Obriria els porticons, faria solet i sortiria el Musclu a fer un tomb. I tornaria. I mon riqui hauria vestit la Júlia mitg adormida, faríen sonar les campanetes al sortir i em llenceríen un petó dels dels porticons verds…

(… i entra la Coixet que no sé què vol per no sé qui què pesada és…)

I com torno?

A l’1 de gener del 2012 va haver-hi, entre d’altres, una apujada del 5% en el preu del TMB. Actualment una T-10 costa 9,25€ i un bitllet senzill 2€. Anar i tornar del Clot a Les Corts són 4 eurus. És la ciutat amb la tarifa més alta de transports públics d’arreu l’estat.

Ahir va jugar-se la tornada de l’eliminatòria del Barça contra el Reial Mandril, a les 22 hores. Contant que el resultat no exigís pròrroga la durada d’un partit, minut amunt minut avall, són 2 hores.

La capacitat màxima d’aforament del Camp Nou és de 98.000 persones i ahir, pel tipus de partit, no hi havia entrades ni en reventa.

 Si la població ha de fer l’esforç d’entendre les apujades en pro del bé comú i no com estrenyades abusives, on és la comprensió de l’Ajuntament de Barcelona al deixar sense movilitat a un fluxe de gaire bé CENT MIL persones?

I no, no em serveix aquella carraca de nit bus que a banda de lenta, feixuga i abarrotada, em deixa a plaça Catalunya i espavila anguila.

- Mas, i com torno?

-Amb il.lusió!

Quants anys fa que som amics?

Ahir vam celebrar els primers 30 de la meva generació, la del 82′. Aquest any som força qui fem 30 i encara no sé com pendre-m’ho.

Ahir va fer-los l’Edu, el mateix que passava a recollir-me per anar al cole, gaire bé obligat per la tranquil.litat de ma mare i, bé s’ha de dir, que d’això ja fa més de vint anys.

Vam ser novius a 3er d’EGB i recordo preguntar-li si voldria tenir fills. Va contestar-me que no ho sabia i jo, molt seria, vaig avisar-lo de que nosaltres érem el responsables de la continuació de la nostra espècie. I vam quedar-nos a quadres, tots dos. I vam crèixer junts.

Ahir n’érem uns quants del 82′ i va espantar-me escoltar les preocupacions propies d’un adult explicades pels nens que jo recordo corrent pel pati. L’atur, les hipotèques, els casaments i les enfermetats d’alguns pares dels meus companys del cole… van envellir-me.

 Però, malgrat no saber ni on vaig ni què vull i segons com, encara menys que aquella nena de 3er, escoltar la meva generació fa adornar-me, altra vegada, que no sóc l’única perduda enmig d’aquesta nostra societat hostil.

Sempre ens quedarà el rock'n'roll

3er any de blog

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2011 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 2.700 times in 2011. If it were a cable car, it would take about 45 trips to carry that many people.

Click here to see the complete report.

Quant valen els records?

Ahir vam tenir paradeta al Lost & Found: el mercadillo més molongui de la ciutat… i a l’Estació de França, tot un eventazo! A la llunyania ja s’hi veia la riuada de gent, majoritariament modernos i modernas, i alguns (menys) amb un estilazo únic i intransferible.

La Vaka Paka, l’home de la txapela i jo teníem una paradeta doble amb el nostre súper-kilosale o Roba a pes a 10 €/kg. Amb una bàscula d’una cuina dels 70′ la clientela “se volvía loca de remate” pesant i sopesant tota aquella fulanyada que supurava d’entre les maletes vermelles made in altrezzo del Cuentame. Era divertit veure el públic divertir-se, sel.leccionant robeta, ficant-se-la sota el braç i axinant els ulls poder endur-se els asqués que de tant en tant sobresortíen. Una aventura para el comprador más entregado.

I també teníem 3 burres, plenes de roba, i aquestes sí amb preu per peça. Al principi va fer-se’m molt extrany posar preu a la meva roba, i que les noies miressin i regiressin, una espècie de pèrdua o exhibició de la meva intimitat. Després ja m’hi vaig anar acostumant, inclús em feia gràcia escoltar els comentaris i veure com persones completament diferents a mi, o entre sí, s’emprobaven la roba. 

Cada vegada que venia alguna peça sentia com s’enduien part del meu passat. Vaig trobar curiós com s’humanitzen els objectes i els associem a un munt de sensacions i records, molts records. Era inclús trist ( el que més, l’abric que vaig compar-me a Londres ara fa 7 anys) però per això, en ocasions puntuals, els explicava on m’ho havia comprat, a quina edat i quina sensació transmitia… un resum que encara feia sentir més orgullosa a la nova propietaria.

Visca el reciclatge!

VISCA!

(y el dinerito!)