Ahir vam tenir paradeta al Lost & Found: el mercadillo més molongui de la ciutat… i a l’Estació de França, tot un eventazo! A la llunyania ja s’hi veia la riuada de gent, majoritariament modernos i modernas, i alguns (menys) amb un estilazo únic i intransferible.
La Vaka Paka, l’home de la txapela i jo teníem una paradeta doble amb el nostre súper-kilosale o Roba a pes a 10 €/kg. Amb una bàscula d’una cuina dels 70′ la clientela “se volvía loca de remate” pesant i sopesant tota aquella fulanyada que supurava d’entre les maletes vermelles made in altrezzo del Cuentame. Era divertit veure el públic divertir-se, sel.leccionant robeta, ficant-se-la sota el braç i axinant els ulls poder endur-se els asqués que de tant en tant sobresortíen. Una aventura para el comprador más entregado.
I també teníem 3 burres, plenes de roba, i aquestes sí amb preu per peça. Al principi va fer-se’m molt extrany posar preu a la meva roba, i que les noies miressin i regiressin, una espècie de pèrdua o exhibició de la meva intimitat. Després ja m’hi vaig anar acostumant, inclús em feia gràcia escoltar els comentaris i veure com persones completament diferents a mi, o entre sí, s’emprobaven la roba.
Cada vegada que venia alguna peça sentia com s’enduien part del meu passat. Vaig trobar curiós com s’humanitzen els objectes i els associem a un munt de sensacions i records, molts records. Era inclús trist ( el que més, l’abric que vaig compar-me a Londres ara fa 7 anys) però per això, en ocasions puntuals, els explicava on m’ho havia comprat, a quina edat i quina sensació transmitia… un resum que encara feia sentir més orgullosa a la nova propietaria.
Visca el reciclatge!
VISCA!
(y el dinerito!)
