Ahir vam celebrar els primers 30 de la meva generació, la del 82′. Aquest any som força qui fem 30 i encara no sé com pendre-m’ho.
Ahir va fer-los l’Edu, el mateix que passava a recollir-me per anar al cole, gaire bé obligat per la tranquil.litat de ma mare i, bé s’ha de dir, que d’això ja fa més de vint anys.
Vam ser novius a 3er d’EGB i recordo preguntar-li si voldria tenir fills. Va contestar-me que no ho sabia i jo, molt seria, vaig avisar-lo de que nosaltres érem el responsables de la continuació de la nostra espècie. I vam quedar-nos a quadres, tots dos. I vam crèixer junts.
Ahir n’érem uns quants del 82′ i va espantar-me escoltar les preocupacions propies d’un adult explicades pels nens que jo recordo corrent pel pati. L’atur, les hipotèques, els casaments i les enfermetats d’alguns pares dels meus companys del cole… van envellir-me.
Però, malgrat no saber ni on vaig ni què vull i segons com, encara menys que aquella nena de 3er, escoltar la meva generació fa adornar-me, altra vegada, que no sóc l’única perduda enmig d’aquesta nostra societat hostil.
Sempre ens quedarà el rock'n'roll
Ai… jo aquest any vaig a pels 33, i ja fa un temps que em sento molt identificada amb algunes coses de les que expliques… que als teus companys de cole mai pots deixar de veure’ls com els nens que eren, l’extranya sensació que fa començar a recordar coses de quan ja eres més o menys una persona feta i dreta dient “d’això fa 15 anys” … el meu “edu” es diu christian, ens coneixem des dels 5 anys, i és qui dona el pistoletazo de salida dels aniversaris del grup del cole
Ara, toca explicar-te la meva teoria de la plenitud: imagina un gràfic amb dues línies, una és la plenitud física i l’altra la plenitud “mental”. La línia de la plenitud física s’inicia a dalt de tot, i va baixant conforme avança la vida, la línia de la plenitud “mental” s’inicia a baix de tot i es va enfilant a mesura que avancen els anys. El punt exacte i perfecte on es creuen aquestes dues línies es la dècada dels 30 al 40: mentalment estàs a TOPE amb tu mateix, i físicament encara estàs PERFECTE. Conclussió: estàs a punt de començar el millor de la teva vida, nena!!
Marta, només tu saps fer-me aquests comentaris i com a mostra els helper-monkeys del wordpress et fan present a les estadístiques. M’anima saber que les meves linies són a punt de començar a convergir, i a TOPE.
Hola sóc l’anònomia que et va seguint i de tant en tant t’escriu manifestant el meu acord absolut amb tot el que expresses. Jo també sóc del 82, i com que sóc del setembre, tinc tota la gestació d’un embaràs iniciat ara mateix anar-me fent a la idea… durant aquests nou mesos la majoria de companys d’EGB van complint els anys, i llaors, quan arriba el meu dia, ja no em sento tan estanya… però déu ni do! recordeu quan fèiem 3r d’EGB (per exemple) i ens imaginàvem o vèiem algú de 30 anys? no hi havia massa diferència entre aquella persona i una de 50anys… simplement eren “gent gran” i aquí estem… tot i que no m’hi sentigens identificada… com tu dius… sovint és l’entorn (malalties, feina, diners…) el què m recorda que ja no som nens (ni adolescents…)… sembla un relat tràgic, però no ho és, com bé dieu, arribem a una etapa de maduresa i plenitud insuperable!!! a disfrutar!!!
I per cert, et seguiré llegint encantada
Ei Maria! El dia 7 de juny del 2010 vas dir-me (nos) que t’arrencaries amb un blog… va, que jo també vull seguir-te!!