el gel crema?

A la pista de gel només se senten xiscles i riures. És un rebombori sa, ple de nens i nenes als qui encara ningú ha dit qui són, en realitat, els Reis Mags.

Des que va morir el meu padrí no m’agrada el Nadal, i preferiria ser a les Antípodes d’aquesta plaça on les palmeres sagnen leds. Però he de ser-hi, i em distrec observant la bogeria d’aquests patinadors de metre i mitg.

Em flipa els que criden sense parar, en èxtasi inintermitent, gaire bé per la mitja hora que els seus Reis Mags han pagat. I també els que van ràpid, sense por i suen, i malgrat caiguin ni ploren ni canvien d’actitut. Són valents, i milloren.

N’hi ha nenes que s’agafen de les mans i poquet a poquet fan la volteta mentre casquen sense fi, i el gel els és secundari, perque elles són a una bombolla aliena a tot, i ténen els seus súper problemes per resoldre.

També n’hi ha que només saben caure i arrosseguen els peus, avorrits. N’hi ha que ténen vergonya. N’hi ha que ténen por. I, per sort, també n’hi ha que els ajuden.

Si pogués demanar un desitg, seria xisclar entre ells.

2012-12-21-17-10-11

Anuncios

Orgullosos de ser humans?

És el 8è any que visito el World Press Photo. M’agrada veure un resum de l’any que deixem enrere i sempre, a través dels ulls d’uns fotoperiodistes i reporters amb un parell d’ous com la copa un pi i una sensibilitat excepcional, perque de fet així l’esmenen: “una galería de 156 fotografías cargadas de “material sensible”.

La il.luminació ombrívola de la sala genera una atmosfera amniòtica i, els punts  càlids a cadascuna de les obres, directes i crus, facilita una interacció entre retratat/objecte i observador completament íntima. Intensa.

I tant és així que m’he fet un fart de plorar.

He vist menys guerra que fa un parell d’anys i he vist molta Rússia i molta Xina. Primavera àrab. Sacrificis amb ovelles. Les lluites de La Loba mexicana. Prostitució.  Mirades. Matrimonis amb nenes de sis anys. Gadaffi mort. Olimpíades. Guerrilleres bolivianes.  Espècies desconegudes. Intent de suïcidi amb vestit de núvia. Caçadors furtius pels putus corns de rinoceront. Fukushima. I un primer premi espectacular de Samuel Aranda, guanyador de categoria absoluta.

Un cop més, veient les atrocitats de les que és capaç l’èsser humà, me n’adono que som un error. La nostra sobrevalorada capacitat de raonament ens ha fet malèvols i som els únics capaços en construir eines per torturar, destruir, ferir i matar.

Tan de bo els maies no s’equivoquin.

Samuel_Aranda

Samuel Aranda, 1er Premi per mare yemení abraçant fill

T’ho esperaves?

Mai m’havien fet una festa sorpresa i, si alguna vegada l’havia imaginat, no hauria estat millor.

Fer anys a l’estiu és força traumàtic… essencialment a la infantesa. Ni piruletes ni festes ni regals amb el cole. I cumplir-los al bell mitg del bosc durant tota una infància aconsegueix atrofiar tota il.lusió d’organitzar res.

Més tard, d’adolescent, una comença a viatjar, i els seus amiguitos i amiguites també, comportant això una soletat imposada a tal data assenyalada. Finalment, una arriba a admetre-ho i escull no celebrar-ne cap.

Arriben els trenta i la cosa és complica. No és tant fàcil cumplir-los d’incògnit xiulant com si res. Llogar  masies, viatges en veler o limusines em semblen parafernalies que m’estressa només pensar-hi i, per tal de sortir del pas, rumio celebrar-ho poquet a poquet.

L’intent en construir el primer grupet és un desastre i, un cop més, diviso aquella nena sota els pins fent trenets amb llaunes de tonyina. Deixem’ho còrrer.

El dissabte tres i jo entrem al “Via fora!”. L’Oriol, amb naturalitat, em demana opinió d’uns grabats recentment penjats a la sala del fons.  A l’obrir la porta i veure tantes persones cridant-me vaig quedar-me catatònica, de fet, vaig haver de fer una panoràmica mirant els ulls de cadascú per entendre i transmetre, a un per un, l’emoció que em feia que fos allà.

A partir d’aquí petons, abraçades, amor, il.lusió, agraïments, presentacions, música i un tirador de cervesa. I una jaqueta de lentejueles que anava giravoltant. I congues. I suor. Moltes rialles. Més música i menys llum. Astronautes, pastissos i queixalades. I joies i complements i estris. I un quién es quién amb cares importants i un súper viatge a Berlín.

No tinc paraules per agraïr, entre tots i totes, el que vareu construir.

Principalment tu.

com s'ho curren els dissenyadors

com s’ho curren els dissenyadors

Ens ha quedat clar?

Imatge

No volem que els extremenys ens mantinguin.

Espanya, que corri l’aire.

Treieu-vos el dit de l’ull i fiqueu-vos’el pel cul.

Millet llibertat, pres polític català.

Mohamed Jordi for President.

La meva titola no és espanyola, la meva cigala és catalana.

Volem, només, lladres catalans.

La identitat no es pot retallar.

Pere Navarro, muñeco de barro. 

Ni vull ni puc ser més objectiva que els arguments que ja hem vist, llegit o sentit. No puc ser més objectiva que les xifres del repartiment de riquesa. Ni que el PIB. Ni d’allò que va i no retorna. Ni que els percentatges d’inversió en foment, cultura, mediambient, sanitat, ensenyament o, en definitiva, tot allò amb que alguns i algunes s’omplen la boca dient-ne benestar. Benestar? No ens enganyem, això no és benestar, això és expol.li, i la afluència d’ahir és una mostra “objectiva” del malestar. Esperem que manifestar-nos serveixi de quelcom, oi que sí progres?

“Afluència històrica”, “Punt de no retorn”, “ 600.000 segons la Guàrdia Civil?!” En fi…

 M’és difícil d’explicar com vaig sentir-me. Contenta de ser catalana, orgullosa per sentir-m’hi. No sóc espanyola, i se m’en fot què hi posi al meu DNI perque això és purament contractual i fruit, un cop més, de la supremacia fatxa del país col.lonitzador i dictador que tinc a tocar. Gairebé un terç ha sortit al carrer, gallina de piel, un mateix fi, un mateix si i una demostració de força com cal. I de civisme, que tant ens agrada aquí.

Visca els portals independents, les xarxes socials i la gent a peu i en peus. I la premsa internacional, com no.

Tampoc, tampoc n’hi farem cas aquest cop? Es passarà per alt com si això fos gratuït, i el pitjor de tot, deixarem que passi i que ens passin, una i altra vegada la mà per la cara, copet a l’esquena i ja se us passarà? És aquest l’exemple de democràcia que ensenyem i ensenyarem als nostres fills? El valor per la lluita ,l’esforç i la prosperitat que els nostres polítics prediquen a cada temporada el.lectoral?

Ni vull ni puc ser més objectiva que les xifres, prou de desvirtuar-nos per favor, ens ha quedat clar? La nostra llibertat no depén de la llargada de la corretja que ens ferma.

Espanya, nosaltres les diades les celebrem així, mentres a Tordesillas, a la mateixa hora, feu la merda dels lanceros torturant una bèstia que segons vosaltres no pateix.

Aneu a cagar home!

Què heu fet?

Barcelona, Almeria DF, Cabo de Gata, Desierto de Tabernas, Granada City, Costa Tropical, Costa de la Luz, Cádiz Village i Madriz Town. Total: 3200 km.

Tres setmanes on the road dónen força de si… que si esto lo otro i, per tal de no fer una bitàcora fil per randa, deixaré anar una cantarella que, val a dir, sabeu que em va.

Els intermitents només existeixen a Catalunya i, els peatges, també. Motril fa por, i la costa Tropical és cero tropical. Dos cañitas, por favor, con su tapica (en concepte gratuït) de migas, pincho, cazón adobao, patata asada con aliolí, choricico, tortillica, chopito, chipirone, morcillica, quesico en aceite, jamóng, paella, revoltillo, pescaíto i un llarg sense fi calòricament mortal. Xarrups de sol i sombra. “Ahí en Cataluña obligan a los niños a hablar en catalan” i “no parecéis catalanes, oye” (en to elogi).

Albaicín.

Calor moderada. Dos cañas! Campings. I més campings. I alguna pensió. I Santi’s home com colofó madrileny. Dos cañejas más con su tapica, claro está. Antonio El Triniá, el protagonista del reportatge que tenim pendent. Ulleres de sol i barret de palla. Desierto de Tabernas, un duel entre sheriff i villana. Cabo Trafalgar, vaixells enfonsats i fi Napoleónic. Collarets de petxines. Gaspatxo. Y dos más, porfavó!

Mi mujé é mi A. Paella de marisc. Peña Barcelonista, de Cái. Caños de Meca, Barbate, su Camaron de la Isla, Rancapinos i El Fosforito. Tintito de verano y tosta con pantumaca.

Abraçades.

Radio 3 con su Videodrome, Carne Cruda y Paisajes Sonoros. Fer, dir, veure i pensar xorrades. Banyistes de pro instal.lats a les platges. Grasia y salero. Jefe, dos cañas aquí por favor y sí, la tapica! Renya de pins a les mans.

Carretera.

I més carretera.

Roques. Banyitos. Siestas. Neverita. Riures amb la fauna autòctona. Y un kilo de présegos. Ventiladors al sostre. Dos cañitas con su tapilla. Esquenes cremades. Pessigolles als peus.

Madriz Madriz Madriz.

Su Rastro guapo paraíso del ganguero. Unas cañejas aquí con su tapa, gracias! Viva Hopper. Malasaña vive. Bono metro doce euros. Madrileños buenrolleros.

Otra ronda jefa!

Guernica. La Latina. Bruticia. Calle Huertas on fire. Y las últimas,

con tapica de Eno.

Sembla que estigui pensant, oi?

Estic al dintell de les vacances i sóc més allà que aquí. S’em cluquen els ulls i faig l’expresió aplatanada fruit d’una inactivitat poc habitual.

Mastego el palet per remoure el café. Jugo amb els cabells. Escolto la ràdio. Endreço l’escriptori. Buido carpetes. M’embaladeixo amb punts fixes. Miro la llum. Bellugo els ulls de cantó a cantó. Wikipejo. M’aguanto el cap amb la mà a la barbeta. Em faig dibuixets a la mà. Rumio. Miro ofertes de vol i m’imagino com és Tallin. Revisono curtmetratges. Llegeixo blogs. Pregunto per la eco de la meva companya de taula, que diu que és tot un mascle. Faig glops llargs d’aigua. M’imagino ser una serial killer i aniquil.lar tot l’edifici. M’imagino que entra la Björk per la porta i se m’endú a fer un dancing in the Dark per la Rambla. Miro mapes. Llegeixo el Mundo Today. Jugo a no tancar els ulls. Em peto els dits. M’apujo, em baixo, m’apujo, em baixo la pantalla. Llegeixo receptes. Ric amb el xino de La Competència. Faig poesies xorres (fullejo la premsa i prenso els fulls, fallo per pressa i se’m folla la presa.- Prec a la follia -). Faig sorollets amb la boca. Miro què mira la que tinc en diagonal. Envio animalets per whats App. Vaig a pixar sense pixera. Faig cara de Jesucrist. Busco simetries. Miro el calendari i quants dies té cada mes. M’acaricio les cames per trobar-me pelets. Em conto les pigues dels braços (21 el dret, 19 l’esquerra). Moc el cap al ritme de les falques radiofòniques. M’imagino que s’inunda l’agència i quan sembla que tots morim ens surten brànquies i fem tots un musical a lo Chicago i tal.

I tal.

El Aburrido

Quant costa la sensibilitat?

El Cangrejo, al tantu que va de cantu bon segell.

Ahir vam asseure’ns a la fresca, en cadira plegable i acolxat vermell sobre el bellmitg del protagonista del documental: el carrer Puigmartí.

Perque aquesta gent la sap tocar, “Els últims”, un documental sobre l’esperit d’autosuperació amb només un repte: no quedar els últims, per tercer any consecutiu, en el guarniment del carrer per la Festa Major de Gràcia.

Des la mort d’en Luís , el carrer Puigmartí trontolla. Ell va apropar-los a la glòria, com l’any dels Pingüïns, el de les abelles i el de les Papallones. Però d’ençà uns anys que queden els últims i és clar, això fa replantejar-te un munt de qüestions, frívoles i profundes, com allò de que el jovent passa de tot o que “per culpa” del 600 la gent va començar a estiuejar fora de Gràcia i desentendre’s del guarniment.

El Cangrejo s’hi fixa, El Cangrejo els escolta. S’hi apropa, hi conviu i els segueix tot l’any (des de la primera reunió fins l’entrega de premis) i ens fa arribar aquell neguit, aquella il.lusió i allò de l’altruïsme que, per qui no ho sàpiga, requereix molt d’esforç.

Hi ha bons moments, moments divertits on se t’escapa la llagrimeta, on la fibra es contrau per un mínim d’empatia, on la intel.ligència emocional hi juga el paper més important i sempre, per sobre de tot, amb bon gust, simpàtic i sense escarni.

El dia 12 d’Agost s’estrena a TV3. Apunteu-vos-ho, és bona lliçó.

“Els últims”: http://www.elperiodico.com/es/videos/barcelona/trailer-els-ultims/1974227.shtml

“L’Equip Petit »: http://www.youtube.com/watch?v=Hy0036hps3Y